11 juliol 2010
BON CAPDE
CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA
Són dies de somnis, i de realitats extraordinàries com la mani d’ahir, i hi ha qui somnia que aquesta nit Puyol o Xavi aprofitin la condició d’herois de la selecció espanyola per reivindicar el nostre dret a ser qui som i suar la samarreta que decidim. Dono per fet que no ho faran, i no crec que ningú –i menys cap líder polític– tingui dret a exigir-los un gest tan compromès, que per altra banda seria oportú, just, necessari i divertit. Respecto Pau Casals i Pau Gasol, dos catalans universals amb accés als altaveus mediàtics dels EUA, però per a mi l’autèntic triple el va anotar el músic amb el discurs a les Nacions Unides.
No és casualitat que l’autèntica selecció catalana sigui sempre la de la cultura. El capità, ara mateix, és Jaume Cabré. No ha eliminat Alemanya a semis, però ha conquerit els lectors alemanys. M’admira i enamora la seva triple ce: coherència, contundència i coratge. I alhora entenc que per a ell no és cap sacrifici, ni tan sols és cap decisió. Surt naturalment: no tries qui ets ni amb qui jugues. No hi ha alternativa perquè tot gran escriptor s’estima la llengua i tota persona sàvia i culta es rebel·la contra la mentida, l’opressió i la persecució. La selecció catalana de lletres sempre tindrà cracs compromesos, perquè una llengua sense estat no es pot permetre el luxe de la mediocritat i acaba exigint als autors l’excel·lència per sobreviure, per existir al món. Per això celebro com a meus els gols de Jaume Cabré. I sé que amb jugadors com ell guanyarem. És clar que sí.
9 juliol 2010
D’una cosa que a mi m’agrada molt, que és quan en un mateix lloc hi conviuen avis, pares i néts, ara en diem actes intergeneracionals. Hi hem posat un nom important perquè els canvis socials fan que poques vegades ens ajuntem els de tres generacions, hi ha poques coses que ens uneixen.
La mani d’aquest dissabte serà una activitat intergeneracional, que vol dir que hi haurà avis, pares i fills. És una decisió important, portar els fills a una mani. Perquè decideixes per ells. Perquè crec que s’ha de fer si entens que els estàs transmetent un missatge, estàs invocant a les arrels. Però per a mi, en aquest cas, és una decisió molt fàcil de prendre. Cap dubte. Hi hem de ser tots. És bàsic. Una de les feines més importants quan eduques, quan encarriles les criatures, és saber distingir l’essencial de l’accessori. Quan una feina és donar exemple.
I a mi el meu pare i la meva mare m’han ensenyat bàsicament a valorar la dignitat i el respecte, a saber notar quan et trepitgen, i a trobar tot el coratge per plantar cara quan ho fan.
I sé que un dels meus encàrrecs és transmetre als meus fills el que els meus avis van transmetre als meus pares i ells a mi: bàsicament qui sóc, on vaig, en què puc ser flexible, i en què toquen el moll de l’os, els drets elementals, com per exemple la capacitat de decidir, la llengua, la voluntat de ser. Per això no he tingut cap dubte que a la mani de demà hi hem de portar els nens, i fer-ho amb alegria, amb optimisme, amb ambició, en positiu, ensenyant-los a somiar, i recordant-los que un somni és una cosa massa important com per delegar-la. Una cosa massa important com per deixar-te acovardir. Una cosa massa important com per tornar-te pragmàtic, tacticista. Una cosa que no admet dimissions, ni matisos, ni ara no em ve de gust perquè fa calor o noséqui ha dit noséquè. Pels somnis hi hem de lluitar tots cada dia, ens hem d’arremangar cada dia. Somiem, doncs, i fem-ho ben desperts, perquè aquest no és un bon moment per adormir-nos. Se’ns està girant, i ja fa dies, molta feina.
CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA
