D’una cosa que a mi m’agrada molt, que és quan en un mateix lloc hi conviuen avis, pares i néts, ara en diem actes intergeneracionals. Hi hem posat un nom important perquè els canvis socials fan que poques vegades ens ajuntem els de tres generacions, hi ha poques coses que ens uneixen.

La mani d’aquest dissabte serà una activitat intergeneracional, que vol dir que hi haurà avis, pares i fills. És una decisió important, portar els fills a una mani. Perquè decideixes per ells. Perquè crec que s’ha de fer si entens que els estàs transmetent un missatge, estàs invocant a les arrels. Però per a mi, en aquest cas, és una decisió molt fàcil de prendre. Cap dubte. Hi hem de ser tots. És bàsic. Una de les feines més importants quan eduques, quan encarriles les criatures, és saber distingir l’essencial de l’accessori. Quan una feina és donar exemple.

I a mi el meu pare i la meva mare m’han ensenyat bàsicament a valorar la dignitat i el respecte, a saber notar quan et trepitgen, i a trobar tot el coratge per plantar cara quan ho fan.

I sé que un dels meus encàrrecs és transmetre als meus fills el que els meus avis van transmetre als meus pares i ells a mi: bàsicament qui sóc, on vaig, en què puc ser flexible, i en què toquen el moll de l’os, els drets elementals, com per exemple la capacitat de decidir, la llengua, la voluntat de ser. Per això no he tingut cap dubte que a la mani de demà hi hem de portar els nens, i fer-ho amb alegria, amb optimisme, amb ambició, en positiu, ensenyant-los a somiar, i recordant-los que un somni és una cosa massa important com per delegar-la. Una cosa massa important com per deixar-te acovardir. Una cosa massa important com per tornar-te pragmàtic, tacticista. Una cosa que no admet dimissions, ni matisos, ni ara no em ve de gust perquè fa calor o noséqui ha dit noséquè. Pels somnis hi hem de lluitar tots cada dia, ens hem d’arremangar cada dia. Somiem, doncs, i fem-ho ben desperts, perquè aquest no és un bon moment per adormir-nos. Se’ns està girant, i ja fa dies, molta feina.

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

BON CAPDE

CARLES CAPDEVILA

En moments difícils, idees clares. Tornem als bàsics. Dignitat i respecte. En moments de foscor, fugim de tactiquetes. Tornem a l’essència. Somniem, com a mínim.

Les nostres aspiracions són les nostres possibilitats. Ens calen horitzons, camins, destins. Perspectiva. Ens cal tornar al comfort de la veritat més íntima: el que som, el que ningú no ens pot negar. Pobre del que ho faci.

És època d’intuïcions. Si especules amb el resultat, t’apallissen. Cal sortir a guanyar. No acotar el cap. Mirar als ulls del que vol que no passi res amb fermesa, fins que entengui que saps on vas i s’adoni que hi aniràs. Fins que se senti un petit obstacle miserable, indigne, fora de lloc.

Ens cal coratge. Coratge no significa no tenir por, vol dir vèncer-la perquè el que tens entre mans és massa important per deixar-te espantar.

Prou patir per petites misèries. I prou consolar-nos donant la culpa als altres. Tornem a parlar d’esperança, risc, atreviment, constància, talent, excel·lència. Esforç. Criteri.

Avançar avui dia porta molt feina, vagis on vagis. Doncs tant per tant siguem ambiciosos i triem el camí bo. Si hem de pencar molt, sacrificar-nos, resistir, fem-ho per un objectiu que pagui realment la pena. I d’això tota la vida n’hem dit somnis. No és un petit caprici, no és un intent a veure si cola, és una aposta de veritat. Surt de dins i no admet dubtes ni abaratiments. Només hi ha una manera que ens prenguin seriosament i ens respectin: sent seriosos i fent-nos respectar.

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

Del joc de declaracions postretallada anunciadíssima, m’ha dolgut que els nostres líders no ens hagin demanat perdó. Perdoneu perquè ho hem fet molt malament. Perdoneu perquè hem fet molt soroll per no res. Assumim que ens hem equivocat en això i en allò, i us prometem que això no es repetirà. No m’ha agradat veure’ls tan enfadats amb els dolents de la pel·lícula i tan poc enfadats amb ells mateixos. Enfadar-te amb tu mateix quan fracasses és l’única garantia que el proper cop ho faràs millor.

Crec en la política, en els polítics, i em sembla molt equivocat donar-los la culpa de tot. Però la ingenuïtat federalista maragalliana, la fe de tots en Zapatero, la fràgil unitat demostrada, el pacte de Mas, el desgast del referèndum, la divisió d’Esquerra, la fragmentació independentista, aquests anys esperant i a vegades intentant que no arribés la sentència… La llista d’errors catalans és llarga. Quan una cosa surt malament, ho has fet malament. Els catalans ho hem de fer molt bé per guanyar, només l’excel·lència ens porta a l’èxit. Un país sense estat no es pot permetre el luxe de la mediocritat, perquè t’ofeguen.

No suporto el pessimisme, ni el tremendisme, ni les ganes d’estripar les cartes. El nostre camí nacional demana estratègia, rigor, treball i constància. És un camí que ha de tenir dues bases: el respecte i la dignitat. I hem de tenir fe en els governants que ens han de garantir que se’ns respecti. I l’única manera que conec de fer-te respectar és tenir les idees clares i la confiança dels teus. El tacticisme partidista, el càlcul i la divisió et fan molt feble com a negociador. I si no entens la teva gent, si no els parles el seu llenguatge, si no fas autocrítica, si no recuperes legitimitat i autoritat moral, no tindràs prou força per fer-te respectar. Quan els polítics catalans que han participat a l’Estatut hagin identificat els errors, demanin perdó i prometin no repetir-los podrem tornar a confiar en ells. I és urgent, que se’ns gira feina.

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

L’accident de Castelldefels és tan bèstia, tan cruel i tan dolorós que, particularment, prefereixo donar el condol a les famílies i amics de les víctimes i deixar que s’investigui a fons abans de fer cap judici.

Això no ens ha d’impedir tenir el cap clar ara que vindran uns dies difícils de groguisme mediàtic i de passar-se la pilota de les culpes els uns als altres. I crec que hem d’evitar manipulacions o enfocs partidistes. I partir de la base que tothom té responsabilitats, que cada individu és lliure de moltes coses, però això inclou, és clar, la possibilitat d’equivocar-se.

Ho aviso perquè en una societat on la demagògia abunda hi ha una tendència a acabar culpant els responsables públics de tot, perquè disparar contra ells és gratis. I sempre trobarem o inventarem presumptes mesures que haurien pogut evitar desgràcies, i hem d’insistir perquè s’apliquin, i perseguir tota negligència, però viure és un esport de risc, i les imprudències individuals es paguen molt cares. D’aquí la importància de la educació i el patiment dels que intentem encarrilar adolescents i joves, que sobreviuen instal·lats en l’edat del risc com a mètode.

El repte d’ara és ser exigents amb les administracions, amb els poders, amb les empreses, amb tothom. Però ser igual d’exigents amb nosaltres mateixos. Ens hem de queixar tant del fet que un fanal no faci llum com del brètol que l’ha destrossat. No s’hi val a mirar només cap amunt, ens hem de mirar al mirall i hem de mirar amb fermesa al del costat.

S’acosten temps de noves exigències cíviques i morals, d’arremangar-nos, d’empènyer, de fer molta feina. I caldrà fer-ho amb optimisme, sense amargors, sense instal·lar-nos en la queixa com a mètode, i reversionant l’esperit de JFK. No són només deures, com deia ell, però tampoc només drets, com creu massa gent. O sigui, al mateix temps que ens preguntem què fa el país per a nosaltres (és important i hi tenim tot el dret), preguntar-nos què fem nosaltres per al país i per a nosaltres mateixos (és bàsic i hi tenim tota l’obligació).

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

Ha estat molt celebrat el discurs amb què l’escriptor Jaume Cabré va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, d’Òmnium Cultural. Dóna gust comprovar que un autor català internacional, que ven novel·les a Alemanya en quantitats importantíssimes, es declara tan compromès, de forma natural, amb la llengua i amb el país. Que es permet el luxe de ser independent, i proclamar als quatre vents que el nostre dret a decidir la independència és elemental.

La literatura catalana actual té bons referents, perquè l’Albert Sánchez Piñol, un altre escriptor que és conegut i ven a tot el món, no té pèls a la llengua ni cap mena de por a proclamar qui és i d’on ve amb la contundència que calgui.

Sempre m’ha emocionat escoltar el discurs català i pacifista de Pau Casals a les Nacions Unides, i alguna vegada he lamentat que alguns catalans il·lustres, com per exemple els esportistes, de seguida s’espanten a proclamar segons què per no rebre pressions o represàlies de l’espanyolisme instal·lat com a sistema.

No és casual que tinguem més sort en l’àmbit de la cultura, perquè justament aquí els catalans lluitem en igualtat de condicions. En Cabré al seu estudi escrivint la novel·la és igual que el John Irving al seu estudi. Una llengua minoritària i sense estat i sense padrins dificulta la traducció, però una bona empenta com la Fira de Frankfurt fa de trampolí i ajuda a situar algun dels millors autors de casa nostra en el mercat normal.

Que Cabré parli com ho fa a les entrevistes, que prediqui amb naturalitat però sense cap por els nostres drets elementals, la identificació de la nostra llengua amb una pàtria, és un privilegi enorme. Tenim pocs aliats internacionals, i pocs catalans coneguts arreu que ens puguin defensar. Quan un jugador de futbol o de bàsquet els sembla “massa” catalanista de seguida l’espanten amb retirades de patrocinis o que el xiularan als estadis. Que un escriptor pugui ser lliure, independent, coherent i valent, i que aquest sigui dels nostres, és per aplaudir-lo i sentir-nos un pèl més optimistes.

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

BON CAPDE

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

La mala notícia per als catalans és la triple crisi econòmica, de projectes i de referents, i la bona és el canvi de pell d’un catalanisme esgotat cap a un sobiranisme desacomplexat. L’empat tècnic el pot desnivellar un corrent que tindrà molt a dir els propers deu anys, si reuneix el talent i l’energia suficients per imposar l’optimisme.

El país està encallat i ens matem per decidir si la culpa és nostra o dels altres, tot perpetuant l’encallada. Els primers símptomes de desencallament no provenen de la Catalunya professional, sinó de la Catalunya amateur. La dels referèndums, que és germana de la dels esplais i agrupaments, la dels diables i els castellers, la de les corals i el teatre aficionat, la de la gent que s’arremanga.

Hi ha un país soterrat, associacionista vocacional, tossut, sovint humiliat i menystingut des de la capital (tot i que perviu a cada barri de Barcelona), que és l’inspirador del “tot està per fer i tot és possible” martipolià, i que ha sobreviscut els pitjors anys, en què se’ls ha acusat de ser antics, poc arriscats i massa sentimentals.

Torna a ser la seva hora, perquè mai han presumit de valents però ho són. Perquè detesten els desanimadors de guàrdia, que fingeixen ser “dels seus” però resen perquè fracassin. És un lideratge amb esperit de poble i de barri que es rebel·la sense fer soroll contra la consigna nacional de “ni fer ni deixar fer”. Són perillosos, perquè no es deixen amargar, distingeixen el seny de la covardia, no tenen pressa però tampoc cap ganes de perdre un minut esperant, i sempre miren endavant. És gent que quan segons quin presumpte aliat els diu que “això no es pot fer”, “no te’n sortiràs” o “ara no és el moment”, té més clar que mai que és el moment, que cal fer-ho i que a vegades ens en sortim.

L’avi tenia a la capçalera del llit el llibre Oficis que es perden. Era el seu preferit. Parlava de cistellers, gent que arreglava xarxes de pescar i un munt de professions artesanals que estaven en vies d’extinció. Ara qui sap on paren.

Crec que comença a ser urgent fer-ne una nova edició. Seria humor negre parlar en general d’Oficis que es perden com a desaparició pura i dura de llocs de treball per un atur galopant (i el que vindrà). Però com a mínim, llistar i deixar per a la posteritat algunes professions que ens han acompanyat i els nostres fills ja no veuran em semblaria imprescindible.

Jo no entenia la nostàlgia de l’avi per la desaparició d’alguns artesans que clarament havien estat superats per la industrialització, i ara que enyoro, per exemple, el botiguer de tota la vida, l’entenc millor. De nen el botiguer amable, amo del negoci, detallista, a vegades empalagós, em feia mandra. Ara en trobo algun de tant en tant, en un món de superfícies comercials self-service amb caixers on només passes el producte pel codi de barres, i m’emociono. L’altre dia un em va regalar un talla formatges (havia gastat bastant) i em va semblar entranyable.

També havia criticat els porters o porteres tafaners, i ara quan em trobo el que m’ajuda a identificar el pis on vaig l’abraçaria. Crec que comença a ser en vies d’extinció el de la caixa d’estalvis que regalava calendaris, sobretot perquè amb les fusions alguns d’ells passaran a la jubilació directament. I també em sap greu que ara hi hagi una pobra gent amb la qual ens hem de barallar perquè ens treguin les comissions.

Cada generació veu morir no només gent de l’entorn, sinó maneres de fer. Oficis. La nostàlgia no sempre deu ser recomanable, però és inevitable, un signe que ens fem grans. I com que ens fem un tip de treballar, i de relacionar-nos amb gent que treballa, probablement hem de deixar com a llegat, oral i escrit, a la canalla, el testimoni d’uns temps en què hi ha hagut professions que duraven tota la vida, cosa que ells no veuran.

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA