Tenim capacitats contradictòries, que es complementen. Ens acostumem a conviure amb la injustícia, per flagrant que sigui. Però ens indignem quan el grau de la injustícia augmenta, per poc que ho faci.
CARLES CAPDEVILA / CARLES@CARLESCAPDEVILA.COM
Només hi ha una cosa pitjor que passar gana:
tenir la mala sort que et vingui a rescatar una
oenagé catalana
No ho diríeu mai: les principals perjudicades per la crisi són les oenagés. Els primers diners a esfumar-se són, quina casualitat, els destinats als que més els necessiten, els que s’hi juguen la vida. I de totes les oenagés, sabeu quines vol discriminar el ministeri? Sorpresa: les que no tenen projecte estatal, entre les quals, ves per on, les catalanes. I sabeu com? Negant-los la part proporcional dels diners que els catalans vam destinar a fins socials.
Des que ho sé em bull un pelet més la sang, i no m’ho explico. Que se’ns discrimini des de la renda és habitual. En un repartiment injust d’entrada, que ens espolia a cada pàgina, quin sentit tindria ser just en les engrunes, en la creueta del capdavall? Només hi ha una cosa pitjor que passar gana: tenir la mala sort que et vingui a rescatar una oenagé catalana tan ingènua que comptava amb un repartiment just de la part de l’IRPF de la renda espanyola. Santa innocència.
Assumim com a normal que un jugador de futbol cobri sous desproporcionats, però ens decep saber que surt de nit després d’una derrota, quan l’imaginàvem trist com nosaltres. Aquests dies ha irritat tant o més que l’assassinat d’una noia, la fredor d’assassins i còmplices. Denunciem que no es compleixin les treves en els bombardejos, o que un terrorista actuï amb un tret al clatell, en lloc d’anar de cara. O ens sembla inadmissible que no es doni un tracte humà a un presoner de guerra. Sembla que acceptem i integrem al dia a dia fets terribles, i alhora ens escandalitzem amb petits detalls més estètics que no ètics. No he col·leccionat aquests exemples per abocar-me al cinisme, sinó per trobar motius per a l’optimisme. M’admira la capacitat per notar qualsevol petit increment del dolor, per més adolorits que estiguem, per detectar que puja mig grau més la temperatura de la nostra sang, encara que ja la tinguem bullint. Crec en l’instint que es rebel·la, sovint de forma imprevisible, contra la tendència a assumir el que ens ha tocat viure. I els que cometen qualsevol injustícia emparats en la nostra capacitat aparentment il·limitada d’aguantar-los, haurien de saber que tot té un límit. Que quan menys s’ho esperin, un petit abús, proporcionalment insignificant al costat dels que han comès, tindrà forma de gota que fa vessar el got de la indignació, que provoca que algú es desperti i digui prou.
Descarregar l’article en PDF: Injust al quadrat (18/02/09 diari AVUI)
