Carles Capdevila / Periodista

Patim una epidèmia de falsos profetes de la priorització. Se’ls reconeix per l’ús d’una resposta tan còmoda i tramposa com el “perquè sí” de què abusem els pares. Quan planteges una reivindicació, posen cara de preocupats, et perdonen la vida i et deixen anar: “Hi ha temes més importants”. El que t’ho diu es disfressa d’estadista universal i pretén que et sentis un insolidari obsessionat amb les teves cosetes.

Quan Catalunya exigeix més, fins ara era més important l’estabilitat de l’Estat, i des d’ara és més important la crisi. Com a bona pandèmia, el mesimportantisme s’escampa entre tota de mena de tertulians i opinadors, siguin de pagament o de cafeteria. Parles dels ordinadors a les aules, i responen que hi ha temes més importants, com els sous dels mestres. Però si abordessis els salaris et rebatrien que hi ha temes més importants, com el fracàs escolar. Hi ha una variant de la plaga consistent a no afrontar problemes dient que “aquest no és del debat”. Sempre en proposen un de més profund, que garanteixi que la discussió s’encalli pels segles dels segles, no fos cas que arregléssim alguna cosa.

El mesimportantisme i el noeseldebatisme són patètics perquè donen per fet que no es poden fer vàries coses alhora. A casa seva o bé no deuen dutxar els nens perquè és més important que mengin o els deuen fer passar gana perquè és més important que es dutxin, si no se’ls ha acudit que poden fer una cosa darrere l’altra, i encara els queda temps per estudiar i barallar-se.

Com que per una vegada tenen raó, i hi ha temes més importants que parlar d’ells, matem-ho. I quan algú ens menystingui dient que hi ha temes més importants, responguem-li simplement: “He sentit excuses millors”.