Em xoca que un poble com el català, caracteritzat fins a l’esgotament com a poble estalviador i garrepa, sigui penalitzat en un fet tan natural com és el fet de morir-te, comprovar que no et pots emportar les pertinences a l’altre món, i decidir que el fruit de tota una teva vida el gaudeixin els de casa teva. Parlo de l’impost de successions que finalment trauran.

Em sorprèn que costi tant posar-se d’acord per una cosa que s’entén la mar de bé. I que tots tenim interioritzat. Molts sabem que el nostre avi va néixer pobre però va morir de classe mitjana, que els nostres pares, a base de deixar-hi la pell, han acabat consolidant alguna cosa, i que nosaltres tenim el deure moral, ni que sigui per respecte a les vides esclaves que han tingut, de mantenir aquest patrimoni.

Em sembla molt injust castigar la generació que va viure la postguerra amb un impost que no els deixa ni morir tranquils. Sialgú ha cregut en el valor de l’esforç, en l’estalvi, en l’austeritat, a construir un petit patrimoni per als fills, són ells. Si algú ha fet l’aposta conservadora de no rebentar la Visa i pensar en el dia de demà, a poder pagar la pensió, a tenir un raconet, a poder ajudar els fills, són ells.

Els nous catalans (no parlo dels nouvinguts, parlo de tots) no tenim gaire pinta de merèixer acudits de garrepes, perquè la internacionalització i el culte al crèdit ens ha convertit en compradors compulsius i hipotecats sense escrúpols. Vull dir que d’aquí a 50 anys poden tornar a posar un impost de successions, que no crec que ens preocupi gaire, perquè tenim més pinta de deixar-los deutes que propietats, als nostres fills. Però crec, sincerament, que l’impost actual penalitza econòmicament els hereus, els fills però castiga moralment els amos, els pares. Per als destinataris de l’herència és una clatellada econòmica, però per als que s’han passat la vida estalviant per tenir una bona casa és treure sentit a tot el que han fet. I perquè una societat tingui valors no pots enfotre’t a la cara dels que en tenen.