BON CAPDE

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

La frase més òbvia, i per tant més prescindible, és: “Res no serà com abans”. Però té encara la força dramàtica d’una amenaça terrible, fet que confirma que patim un excés de nostàlgia injustificada, i que ens resistim a entendre com funciona un món que ens confirma cada segon la seva dèria perquè res no torni a ser com fa dos segons.

Canviar no és un caprici, ni és una decisió que puguem prendre, no depèn només de nosaltres. Fa quaranta-cinc anys no existia i em temo que d’aquí a quaranta-cinc anys tampoc, fixeu-vos quin tip de canviar que m’hauré fet. I, de les coses obligatòries, canviar és de les millors, perquè és l’única opció que tenim de millorar. La gent que presumeix de “ser així” i que proclama que no canviarà mai és o ingènua o arrogant, perquè dóna per fet que ja està bé. I en alguns casos canviar és garantia de millorar, no tenen marge de maniobra per empitjorar, perquè estan fatal.

Ho subratllo perquè em trobo amb gent fotuda professionalment que ha dipositat l’última l’esperança en una data màgica en què despertaran del malson de la crisi. Què creus, que serà el 2010 o el 2011, quan tot tornarà a anar com abans? Si els respons que res no serà com havia estat, t’acusen de tremendista, o de mala persona, com si això teu fos un desig, no un pronòstic.

L’avantatge d’assumir que res serà com abans és que et poses les piles per evitar que el canvi equivalgui necessàriament a empitjorar. L’inconvenient de confondre un canvi real amb un simple parèntesi és que, en lloc de reaccionar, et limites a esperar que t’ho arreglin, i el disgust serà triple.

Per això quan algun presumpte amic et reclama tot entusiasta que no canviïs mai, és urgent que et preguntis per què et vol tant de mal, i que desconfiïs d’ell per sempre més.