BON CAPDE

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

No penso vessar ni una sola llàgrima per la mort del llibre de família, que serà substituït per un registre individual a través d’internet. Sempre l’havia trobat depriment: era més aviat una llibreta anorèxica, amb poquíssimes pàgines, i acabava fatal, amb la defunció del titular. Les quatre vegades que m’ha tocat buscar-lo al calaix per anar-hi a inscriure una criatura he trobat de molt mal gust que la mort estigués prevista i anunciada tan a prop del naixement, i que el ministeri fes tan explícit que només l’interessa saber quan naixem, quan la palmem, i si en algun moment perdem la pàtria potestat dels fills. Per a ells la resta ni és vida ni és família. En canvi jo tinc bastants plans, entre néixer i morir, que potser no donaran per a unes memòries per capítols com les de Pujol, però espero que siguin dignes d’alguna cosa més que quatre fulls de llenguatge burocràtic.

Per això trobo un gustàs haver-me pogut anticipar i ser jo qui enterri el llibre de família, en lloc d’esperar el dia fatal en què era ell qui ja tenia previst anunciar la meva desaparició.

I que ningú no pateixi: encara que aquest document anacrònic deixi de certificar que la vida són quatre pàgines, els nostres fills ja s’ocuparan de recordar-nos que morirem. És la seva especialitat, sobretot quan noten que el tema ens incomoda. Per això tota una generació de pares covards desenvolupa tota mena de tàctiques de guerrilla per esquivar el tema com sigui. La més sofisticada és anar a comprar un peix del mateix color i la mateixa mida que el mort cada cop que es produeix una baixa a la peixera familiar. No és una mala idea, però convé perfeccionar-la urgentment, perquè el dia que es mori l’avi descobriran que costa molt comprar-ne un de ben igual.