BON CAPDE

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

Opinar no només és gratis, sinó que alguns privilegiats fins i tot cobrem per fer-ho. I, amb sort, podem arribar a ser influents per a algú. Això no ens ha d’espantar, ni acomplexar, ni portar a cap autocensura, però ens obliga a comptar fins a deu abans de clicar al botó “enviar article”. Sobretot quan el tema afecta a la convivència i unes línies enverinades poden esguerrar en tres minuts la feina de tres dècades. Assumeixo alegrement cada diumenge el risc de vessar-la fent valoracions sobre temes que no domino. La distància, si enfoques bé, afavoreix una mirada més neta. L’opinador de guàrdia és més superficial, i gràcies a això pot ser més directe.

Però, personalment, abans de fer valoracions en calent sobre la mort de cinc bombers o l’actitud de Vic amb els immigrants, per posar dos exemples de la setmana, procuro imaginar com pot afavorir o perjudicar el que jo digui als que realment treballen cada dia per arreglar-ho. Al que va jugar-se la vida per intentar salvar un company al bosc, o al que treballa de mediador buscant l’entesa amb els nouvinguts.

Demanar que els opinadors eduquem, pacifiquem o afavorim la cohesió social és exagerat. I no és exactament el nostre encàrrec. Però sí que se’ns pot exigir, com a mínim, que no deseduquem, no crispem i no escampem la discòrdia.

Ser provocador és divertit, és barat, dóna alegries momentànies i no requereix tant talent com alguns es pensen. Ser mínimament responsable porta més feina i no sempre compensa ni et garanteix la feina, perquè matisar no és tan comercial com disparar sentències demagògiques. Però et quedes més tranquil. Fa temps que sé que cap article que escrigui arreglarà el món, però m’emprenyaria saber que quatre línies mal girbades han contribuït a espatllar-lo una mica més.