He expressat en un parell d’articles els meus dubtes i preocupacions sobre la responsabilitat social dels que opinem sobre Vic i la immigració, i sobre els riscos d’un debat mediàtic enverinat, demagògic i simplista. El primer va sortir divendres 15/01/10 a El 9 Nou. El segon el diumenge 17/01/10 a l’Avui.

Demagògia a distància (Diari El 9 nou, 15/01/10)

No em veig amb cor d’opinar sobre la polèmica vigatana. Em veig incapaç d’articular una tesi perquè el tractament mediàtic em sembla tan preocupant com el debat en si. Un tema ultrasensible està rebent un ressò tan enverinat i carregat de tòpics que ens acabarà petant als morros.

Tot i dedicar-me a opinar habitualment, algunes vegades (i aquesta n’és una) m’entra un atac de vergonya aliena. He sentit i llegit moltes bestieses, algunes en boques de gent prou intel·ligent per saber que està fent demagògia de la barata amb un tema que pagarem car.

L’exageració i la simplificació són útils quan has de dir el que penses en una tertúlia, sense temps d’aprofundir en el tema o reflexionar abans de dictar sentència.

Però la immigració no és un tema gens nou. I quan ens va arribar ja teníem precedents europeus de com es podia complicar. I malgrat això, hi ha una mena de polarització de demagogs que acota el debat i impedeix que avanci. Tenim un problema greu, que són els xenòfobs, però és preocupant com aconsegueixen penetrar aprofitant un malestar real. I aquí és on em vénen ganes de reclamar respecte per la gent que és al mig dels conflictes de convivència. Els immigrants, és clar. Sempre. Però escoltant tothom.

Algunes sentències paternalistes i falsament progres de gent que dóna lliçons de com conviure amb immigrants haurien de fer envermellir els que les pronuncien. Sobretot quan decideixen en mig minut què fer i no fer en barris complicats, però a la seva vida real eviten els immigrants gràcies a un nivell adqui- sitiu i social que permet aprofundir en l’ètica sense haver-la d’aplicar, sense haver-se d’arremangar ni embrutar les mans.

No sé amb qui vaig, en aquest debat, no sé a favor de qui estic. Sé amb qui no vaig. Amb els xenòfobs, mai de la vida. Però tampoc amb els que neguen qualsevol problema, ignoren el dia a dia real i posen al sac de “racisme” qualsevol proposta abans de voler saber si té sentit. Perquè alguna cosa hem de fer, a part de divertir-nos fent demagògia a distància.

Opinar no només és gratis, sinó que alguns privilegiats fins i tot cobrem per fer-ho. I, amb sort, podem arribar a ser influents per a algú. Això no ens ha d’espantar, ni acomplexar, ni portar a cap autocensura, però ens obliga a comptar fins a deu abans de clicar al botó “enviar article”. Sobretot quan el tema afecta a la convivència i unes línies enverinades poden esguerrar en tres minuts la feina de tres dècades. Assumeixo alegrement cada diumenge el risc de vessar-la fent valoracions sobre temes que no domino. La distància, si enfoques bé, afavoreix una mirada més neta. L’opinador de guàrdia és més superficial, i gràcies a això pot ser més directe.

Però, personalment, abans de fer valoracions en calent sobre la mort de cinc bombers o l’actitud de Vic amb els immigrants, per posar dos exemples de la setmana, procuro imaginar com pot afavorir o perjudicar el que jo digui als que realment treballen cada dia per arreglar-ho. Al que va jugar-se la vida per intentar salvar un company al bosc, o al que treballa de mediador buscant l’entesa amb els nouvinguts.

Demanar que els opinadors eduquem, pacifiquem o afavorim la cohesió social és exagerat. I no és exactament el nostre encàrrec. Però sí que se’ns pot exigir, com a mínim, que no deseduquem, no crispem i no escampem la discòrdia.

Ser provocador és divertit, és barat, dóna alegries momentànies i no requereix tant talent com alguns es pensen. Ser mínimament responsable porta més feina i no sempre compensa ni et garanteix la feina, perquè matisar no és tan comercial com disparar sentències demagògiques. Però et quedes més tranquil. Fa temps que sé que cap article que escrigui arreglarà el món, però m’emprenyaria saber que quatre línies mal girbades han contribuït a espatllar-lo una mica més.