Vaig acabar l’any celebrant que haguessin baixat les xifres de morts a les carreteres, però desconcertat pels motius. I és que els principals són l’augment dels controls, i les conseqüències del carnet per punts. No em sorprèn que la por sigui el principal estímul que ens fa ser prudents, però em sembla fascinant que sigui més eficaç la por a la multa que no la por de morir, que com a por sembla bastant més definitiva. Un exemple molt clar són els cinturons de seguretat. Vaig viure la seva implantació, i la gent els va començar a fer servir només als trams on hi havia la Guàrdia Civil vigilant. Fins i tot hi havia gent que tenia trucs per passar-se’l pel davant, perquè semblés que el duia posat, però sense lligar-lo. Tant costa fer el clic, que és el que et pot salvar? El problema és que ho vius com que et volen multar, però et costa processar que la mesura està pensada per protegir-te, no per posar-te paranys.

I el procés d’implantació dels cinturons al darrere també va creixent només a mesura que hi ha amenaces de sancions. Fins i tot els cotxes automàtics, que xiulen quan no vas lligat, són eficaços en la conscienciació, bàsicament perquè molesten. He sentit gent que et diu: “Lliga’t, que si no el cotxe es posarà a fer aquell xiulet espantós i no podrem ni parlar”. No et diuen el més lògic: “Lliga’t que podries prendre mal”.

La màxima paradoxa és que el principal factor de prudència és la por de perdre el carnet, perquè visualitzem com una tragèdia no poder conduir. Però, insisteixo, no tenim notícia que els morts mantinguin el carnet a l’altre barri, de manera que perdre la vida és també una manera de perdre el carnet, i a més la cartera sencera, i els pantalons, i el cos que els portava. Sembla evident, lògic, d’un sentit comú aclaparador. Què falla, doncs? Tant ens costa tenir criteri? Potser no sabem viure amb la por constant de morir, i com que fugim de la mort, continuen sent més eficaces les pors petites: la por que el cotxe xiuli, que el mosso t’aturi, o que el radar et deixi retratat.