BON CAPDE

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

Si ets polític o futbolista tens tots els números perquè una càmera t’enxampi i els periodistes et llegeixin els llavis. Descobrim esportistes renegant, amenaçant i escopint, però no es dispara cap alarma: és el que esperàvem. És el que qualsevol diria quan t’acaben de trepitjar el turmell. Sorprendria que en aquell context recitessin un poema o discutissin sobre l’origen de l’home.

Quan Aznar va dir “vaya coñazo que he soltado“, quan vam llegir el missatge de mòbil de Saura o quan sabem què pensa Huguet dels Jocs d’Hivern, tot grinyola molt més. La sorpresa no ve pel que descobreix el micròfon ocult, sinó per la diferència abismal respecte al que declaren als micròfons oficials.

Sembla que la contradicció la generi la frase espontània, però no és així: el drama ja venia d’origen, de les frases avorrides, tòpiques, forçades i poc naturals amb què ens castiguen vestits de polítics seriosos. L’enxampada ens fa creure que per fi hem descobert el que realment pensen. Allò ens sona natural, espontani, i associem aquest to a la sinceritat, encara que no sigui sempre així.

El pecat és anterior, i és que associem el seu to oficial a la falsedat, a la hipocresia. El discurs solemne dels polítics està tocat de mort, perquè no cola. I cada vegada que descobrim que en la intimitat poden ser tan diferents, refermem com a fals el producte original.

Per ser polític cal molta personalitat. Però una, per anar bé. Tenir-ne dues, i que una estigui a les antípodes de l’altra, desconcerta. Si Huguet o Aznar o Saura em demanessin un consell no els diria que vigilessin amb els micròfons ocults, els recomanaria que vigilessin amb els micròfons a la vista. Que busquessin un terme mig entre quan no els entenem gens i quan els entenem massa.