Això del cinema en català és una pel·lícula que l’hem vist massa vegades, i ja sabem el final. A mi ja em cansa, i no em fa punyetera gràcia. Quan sents algunes parts implicades riuries, per la comèdia que arriben a fotre per no assumir res- ponsabilitats, però el que hi ha en joc és bastant més dramàtic. Les bestieses que al·leguen per justificar que el català estigui mort i enterrat a les sales de projecció i per no moure un dit ni quan ja és obligatori arriben a un grau de patetisme, o cara dura, alarmants. Utilitzar estadístiques de la poca gent que va al cinema en la nostra llengua, quan no hi ha oferta, és com constatar que no hi havia divorcis quan estava prohibit.
I després aquella cantarella de “les coses s’arreglen parlant, no amb sancions”. Els mateixos que porten dècades sense fer cas de cap argument dialogat s’ofenen quan hi ha sancions pel mig, perquè això és coacció.
Imaginem que algú es cola al cine i atraca la màquina de les crispetes, i quan vinguin els mossos exigeix que allò es pugui parlar, que no s’arribi a una cosa tan desagradable com detenir-lo o impedir-li l’acte de llibertat d’assaborir el blat de moro saladet i calentet. Doncs resulta que una llei diu que no es poden robar crispetes ni colar-te, i una altra diu que hi ha d’haver cinema en català. I toca complir-les totes dues.
Lleis a banda, em sobta que un sector perjudicat com el de les sales de cinema tingui l’atreviment de provocar-me, de desafiar-me a mi, com a ciutadà, com a potencial client. No estan per tantes alegries, crec, com per pretendre guanyar-se l’enemistat dels que podem decidir anar a veure una pel·li a casa seva o deixar de fer-ho. Però vaja, aquest argument, el de creure en el país i els seus ciutadans, el d’estimar els clients, el de mimar-nos, fa temps que l’ignoren, i així els va. Doncs ara els toca fer el que els demana la llei perquè així ho volem els ciutadans: donar-nos l’opció de trobar a la cartellera cinema en l’idioma nacional de Catalunya, el 2010, amb gairebé quatre dècades de democràcia a l’esquena. Tant costa d’entendre?
CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA
