BON CAPDE

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

Sóc de la primera generació que ha estat capaç d’idealitzar la jubilació. I, ves per on, serem la primera generació que no en tindrà. No crec que sigui cap càstig diví desitjar-la massa, però té nassos que els mateixos que estem mantenint gent prejubilada per força als 52 no tinguem dret a plegar veles als 65.

Tant els nostres avis com els nostres pares s’han hagut d’anar acostumant a la vida ociosa de la persona retirada. Educats en la cultura del sacrifici i d’un treball que dignifica, els ha costat assumir que tenien dret a viure bé abans de passar a millor vida. Veient-los anar a teatre i fer tai-txi i cursos d’internet hem après a valorar l’Estat del benestar. I comprovant que cada dos per tres no et poden cuidar els fills perquè estan de viatge hem après a envejar el seu quilometratge anual rodant pel món.

Nosaltres ja hem estat criats en l’oci i el consum, ja no ens cal criticar les obres al carrer per divertir-nos, ens distreu qualsevol aparador i ens sedueix qualsevol pantalla. Tot semblava portar cap a un final feliç: doneu-me les vint-i-quatre hores del meu dia i una paga suficient i no patiu, que ja sabré com sentir-me útil i realitzat.

Però el destí és aquí per donar-li a cada generació el pitjor càstig. Els primers avis enviats a asils ho vivien com un abandonament, i els que ens havíem preparat psicològicament per disfrutar d’uns anyets a la residència ja no ens podrem pagar aquest luxe.

Ho escric mig espantat i del tot emprenyat, perquè les jubilacions no seran sostenibles a partir del 2030, just l’any que faré seixanta-cinc anys. Ja tenia anotat a l’agenda un creuer per al 2031 que hauré d’ajornar almenys fins al 2033, suposant que llavors encara quedi mar, encara quedi algú que cotitzi a la Seguretat Social i, sobretot, encara quedi jo.