Han multat uns pares per permetre que el seu fill de 15 anys no anés a l’institut. Cada família és un món, i no podem sentenciar si la negligència dels pares era desinterès, incapacitat o impossibilitat real. Però llegir la notícia ens ha de recordar que si l’ensenyament és obligatori, se’n deriven unesobligacions. I n’hi ha una de primordial, que és la responsabilitat total dels pares d’assegurar que van a escola. L’ensenyament obligatori desplega un triangle en què no podem oblidar cap vèrtex: el pare està obligat a vetllar perquè el fill compleixi amb els seus deures, el fill està obligat a complir-los, i l’escola està obligada a fer l’esforç de formar-lo. A vegades sembla que només sigui l’escola, l’obligada, i la seva obligació inclou empaitar nois, i fer una feina que té més de policíaca o d’assistència social que educadora.

Ara que es parla de fer-los estudiar fins als 18, és bo assumir una realitat mal resolta, que es deriva d’haver ampliat la franja dels 14 als 16 sense reforçar mecanismes per garantir que es mantingués el llistó d’exigència. Si anem posant pedaços sense mecanismes de coresponsabilitat, convertirem els profes d’institut en guardes de seguretat i posarem pals a les rodes a l’encàrrec formatiu que els fa la societat.

Oi que la societat decideix obligar a estudiar els joves? Doncs cal en paral·lel vetllar per qui serà responsable que ho facin. I fer-ho vol dir anar a l’institut cada dia, com a primer pas imprescindible, i un cop allà estudiar i no entorpir el bon funcionament del curs. Em trobo massa professors d’una vocació i passió inqüestionables que estan amargats i decebuts per la dificultat de dirigir una classe amb rigor i eficiència quan se’ls acumulen massa alumnes que ni estudien ni deixen estudiar.

Cal trobar solucions perquè un fet positiu com allargar els estudis de tothom no desmoralitzi els professors ni perjudiqui els que van a classe no només perquè és obligatori, sinó perquè a més a més volen aprendre.

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA