BON CAPDE

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

Em confesso prou ansiós per necessitar que les coses passin de pressa. Tan ràpid com sigui possible. No és que em provoqui cap plaer córrer o fer córrer els altres, però m’han acostumat a tenir respostes immediates i les esperes se’m fan eternes.

Tot i ser com sóc, em veig obligat a reclamar -amb urgència, és clar- que ens calmem d’una vegada. No sempre, però sí al moment de prendre les decisions. Importar al món del pensament les urgències del món de l’acció és una ximpleria enorme. Encara que la tecnologia redueixi etapes d’execució, el nostre cervell és el de sempre, i si el forcem a reflexionar ràpid es converteix en un vulgar ejaculador precoç de decisions precipitades.

M’entusiasma que els avions volin més de pressa i comprar els bitllets sigui més fàcil, però necessito el mateix temps que sempre per rumiar on vaig. Com que ens fan creure que som a només un clic de cada somni, el dit se’ns dispara abans que haguem pogut somiar.

Destinem més esforços intel·lectuals a justificar els errors, dissimular-los o encolomar la culpa a un altre que no a evitar-los. Perquè la majoria de cagades són de punt de partida, de no tenir això que ara queda bé dir-ne full de ruta, i que tota la vida n’hem dit on volem arribar.

El pecat de decidir sense pensar està tan instal·lat que si vols donar dues voltes a una decisió et tracten d’immadur, cagadubtes, covard o ineficaç. A l’altre extrem, alentir el ritme del tot i abocar-se a la meditació també té bona premsa, perquè calladet molestes menys.

El remei que se m’acut és un híbrid que combini les dues velocitats. Dedicar a cada cosa el temps que es mereix. I assumir que evitar errors des de la base ens estalviarà tant de temps i disgustos que hi hem de dedicar els minuts, hores, dies, setmanes o mesos que calguin. Ni més, ni menys.