Noto una tendència a justificar el que no sabem o podem evitar. Per exemple, de la dispersió mental que arrosseguem tots, i sobretot els joves, en diem “multitasking”. Un concepte anglosaxó ens serveix per positivar que el nostre fill faci els deures amb la tele encesa, un vídeo obert al YouTube, dos xats en dansa i els auriculars posats. Ja ho entenc que això el fa ser més espavilat, però li redueix concentració i aprofundiment. Hem d’admetre que dir-ne multitasking no garanteix que sabrà fer bé les quatre coses alhora, i en algun cas les farà totes malament.

Les tecnologies de comunicació ens han revolucionat a tots. La fascinació per l’Ipod, l’Iphone, l’Ipad i el que vindrà ens fa estar enganxats a multipantalles. No sabem estar sense rebre algun correu electrònic o SMS, i el Facebook i similars ens permeten tenir el món social a l’abast sense moure’ns del sofà.

Jo en sóc practicant, d’aquest modus de vida, i per tant no el denuncio. Però no en sóc creient del tot. M’apassiona la capacitat amb què internet permet crear comunitats de gent amb els mateixos interessos i afinitats. Assumeixo que això no és el futur, és el present. Però l’altre dia vaig escoltar com un home savi deia que mentre els nostres fills surfegen a l’ordinador tot el sant dia, els de la seva edat dels països emergents es maten estudiant perquè volen anar a les millors universitats. L’home venia a dir que la competència, que el mercat, posarà tothom al seu lloc. I en això que anomenem primer món els fills que ja no treballen ni als estius lluitaran per una feina qualificada amb uns que han treballat des dels 7 anys. I que uns joves acostumats a anar aprovant amb el mínim esforç es disputaran una plaça universitària amb nois indis, africans o xinesos capaços d’estudiar disset hores sense tenir el YouTube obert. Potser sí que estem deixant adormir els nostres fills en un fals benestar, i algun dia la realitat pura i dura els despertarà. El dubte és si serà massa tard.

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA