BON CAPDE

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

Admetem-ho: vivim en una societat retardada. En un món que presumeix d’accelerat, però on es retarden les sentències constitucionals i els empresonaments de millets i montulls, i on fa dies que debatem sobre el retard de la jubilació.

Quan a ella se li retarda una regla esperada la parella pateix, i quan ja no l’esperin i el que trigui a arribar sigui l’embaràs també patiran. Som víctimes de retards aeris i terrestres, el so de la ràdio ens arriba amb retard quan veiem el Barça a la tele, i no hi ha obra, pública o privada, que no acumuli uns retards galopants.

De l’allau de retards, el que més em preocupa no és el de la meva jubilació, que assumeixo resignadament, sinó el de la incorporació dels joves al treball. Aquests anys que els anem amnistiant abans no s’arremanguen són dramàtics, perquè contrasten amb la velocitat amb què anticipen activitats lúdico-festives com el sexe, l’oci i l’abús d’estimulants. Els mateixos individus són consumidors precoços però no tenen cap pressa per ser productius, neixen ensenyats per gastar però els cal un quart de segle per aprendre a ingressar.

En una sola dècada hem retardat tres o quatre anys de mitjana l’edat de la primera feina, i l’opció que als setze tinguin un sou propi almenys a l’estiu ha passat de moda. El problema no és com entretenir-los (s’hi posen bé de seguida, no es queixen), sinó si tanta distracció i dispersió seran recuperables, si el dia que finalment s’hi posin agafaran el ritme. Perquè anar tard, a més d’arriscat, sovint és irreversible. Com quan jo anava a estudiar amb Renfe, i algun dia el tren d’anada anava tan malament que quan arribava a Barcelona no només havia perdut totes les classes, sinó que havia perdut fins i tot el tren de tornada.