Hi ha algunes coses, com és lògic, en què culers i catalanistes coincidim. Tant en la manera de ser nostra com en les reaccions que provoquem en el madridisme i l’espanyolisme, com en la nostra reacció a la seva reacció, i així anar fent.

En el cas de la culerada, ara convivim tres generacions molt diferents. La del meu pare, castigada per anys de patiment, que és pessimista. La dels meus fills, excitada per una dècada gloriosa, que és triomfalista. I la meva, que navega entre el que he mamat de mon pare i el que aprenc de la meva canalla, que dubta entre fer cas a l’experiència o deixar-se emportar per l’eufòria.

A pocs dies del desenllaç de la temporada blaugrana, una pilota decidirà qui té raó, provisionalment, si els que diuen “ui, ui, ui, no em refio d’en Clemente” o els que ja tenen apuntat a l’agenda sense cap mena de dubte que diumenge a les 9 de la nit seran a la plaça del poble o a Canaletes saltant i ballant.

Els de l’edat del meu pare sempre seran patidors i s’imaginaran el pitjor, i tenen motius per fer-ho, han perdut moltes més lligues que les que han guanyat. Els de l’edat dels meus fills veuen clara la victòria i tenen motius per fer-ho: han vist el Puyol aixecar més copes en un any que nosaltres qualsevol capità del Barça en algunes dècades. El problema som els del mig, que casualment som la generació més influent ara mateix. Dic problema perquè tendim a passar-nos de frenada, i quan ens posem pessimistes podem ser els més porucs del país, que ens rendim abans de jugar el partit, i quan ens agafa l’atac d’optimisme, al no estar-hi acostumats, caiem en el risc de semblar prepotents. I a sobre podem passar del blanc al negre en mig minut, som inestables de mena.

Si culers i catalanistes trobem la mesura justa de confiança, optimisme i esforç que ens allunyi dels dos pols a evitar, que són la covardia i la prepotència, guanyarem alguna cosa més que la Lliga. Si no, ens acabarem tornant bojos.

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA