Descansa, Núria, bonica, estimada

Núria, bonica, Núria, estimada

Núria, bonica, Núria, estimada

Fa quaranta anys, quaranta, tu en tenies 17, jo 11, i ja eres la meva cosina preferida. Té mèrit, que jo als Hostalets hi tinc unes cosines molt ben parides, que m’han cuidat i mimat estimat i em cuiden i estimen i mimen. Tu eres un pèl diferent, més hippy, més revolucionària, més moderna. De la mateixa manera que a La Garriga ja teníeu croissants de xocolata també éreu més avançats, més sofisticats que als Hostalets. Quina noia més guapa, més vital, més entusiasta, més feliç. Parlo del 76, acabava de morir Franco, començava la democràcia, començava un món. Ho tenies tot per fer i tot era possible. Eres un mirall, el meu mirall. Volia ser com la Núria. Com tu, cosineta, com tu cosina estimada.

Fa quaranta anys, quaranta, va passar ALLÒ que va canviar les nostres vides. Sobretot la teva. Va passar ALLÒ, aquella malaltia estranya i demolidora que les va marcar totes, les vides. Les va condicionar. I fa quaranta anys que va néixer l’enigma de la Núria. El misteri de la Núria. Quaranta anys sense saber exactament què passava pel teu cap, què senties, què desitjaves. Sabíem alguna cosa clara. Que volies anar a casa. Sempre. El cotxe i cap a casa. Carrer Figueral 7 de La Garriga. Amb la teva mare estimada, la Conxita. Sempre les dues.

Conxita, tieta, tieta Conxita, has d’estar molt satisfeta. Molt. No es pot fer més del que has fet. No es pot fer millor del que ho has fet

Conxita, tieta, tieta Conxita, has d’estar molt orgullosa. Molt. No es pot estimar més del que has estimat. No es pot estimar millor del que has estimat

Conxita, tieta, tieta Conxita, t’admirem i t’adorem. Molt. No es pot demostrar més coratge del que has demostrat. No es pot ser més valent. No es pot ser més generós. Ets un exemple de la brutalitat de ser mare. Si algú vol saber de què és capaç una mare per una filla, té aquests quaranta anys teus com a model, 40 anys que són 15.000 dies, que són 350.000 hores. Sempre pendent de la Núria.

Ahir i avui tots et diem, Conxita, que ja et tocava, que la Núria necessitava descansar en pau i que tu necessitaves saber que ja no depèn de tu, ara que et costa respirar. I tu ens mires amb serenitat i poses cara de: ja ho sé, però és que la meva vida és la Núria. I tens raó. Heu sigut una parella de fet, inseparables. L’enigma de la Núria tu potser tampoc no l’entenies, però el comparties. Com us heu arribat a entendre, entre xiscles i gemecs indesxifrables per als altres, entre petons i passejos, ella arrossegant la cama, arrossegant-te a tu. Quines dues dones, quina força. Quina capacitat de viure, d’agafar-se a la vida, d’estimar-te la vida quan la vida fa mal, de tirar del carro sempre.

He viscut com a pare de 4 fills la capacitat de la Núria, que ha adorat les criatures, d’atraure la canalla. Cadascun dels meus fills ha sentit primer curiositat per ella, també por en alguns moments, perquè la Núria això de menjar-te a petons ho aplicava literalment, amb les seves embranzides. I després despertava tendresa als nens. Tu Núria has sigut la tendresa. Demanaves amor a crits. Quaranta anys cridant que estaves viva, que estimaves, que senties, i que volies anar a casa. Amb la mare. Al carrer Figueral, 7 de La Garriga.

Sou famoses, a La Garriga, i a Alella i a part de l’estranger, Conxita i Núria, per com us heu estimat i com us heu fet estimar. Us estima molta gent, perquè sou un exemple d’amor, i d’amor incondicional, i l’amor s’encomana. Qui us ha conegut us admira.

Deixeu-me, Núria i Conxita, que parli dels meus pares, per a tu en Carlus, el tiet Carlus, i la teva germana Isabel. Els adoro per com ens han estimat i estimen a en Pep i a mi. Però he après molt d’ells per com us han cuidat a la Núria i a tu. Tots dos. Fa quaranta anys que els seus caps de setmana són anar a La Garriga. Mon pare ha fet de taxista, ambulància, guàrdies de nit. Ma mare ho ha sacrificat tot per aquest Figueral 7. Fins a l’últim sospir de la Núria no han fallat mai. Quina altra lliçó. Pares, gràcies per aquest exemple de força i de constància. Tinc els millors pares del món que han sigut els millors tiets, la millor germana, el millor cunyat del món.

I avui tots pensem que la Núria descansarà en pau després de tant patir i fer patir, però també sabem que la trobarem a faltar. I avui tots pensem que tu Conxita t’has guanyat el dret a respirar més tranquil·la, però sabem que la Núria ha sigut l’aire que respiraves. Per això has d’estar satisfeta, però entenem que estiguis trista, Conxita. Tots estem tristos amb tu. Tots enyorarem la Núria pero ningú com tu.

Núria, estimada cosina, cosina preferida, sempre seràs amb nosaltres, et tindrem present, no seràs a casa físicament, a Figueral 7 de la Garriga, però a Figueral 7 de La Garriga sempre hi seràs. Descansa, bonica. Gràcies per tanta tendresa i el teu exemple de lluita, gràcies per agafar-te a la vida amb les ungles i a les dents. Per aquests 57 anys de lluita. T’estimem. T’estimarem sempre.